올드보이 [Oldboy]

Oh Dae-su és segrestat després de passar una estona a comissaria totalment ebri. Des d’una cabina telefònica felicitava l’aniversari a la seva petita amb el regal a les mans i, sense més ni menys, va desaparèixer. Oh Dae-su despertà i passà mesos apersonat a una habitació poc moblada i amb un televisor per companyia, recopilant els noms de tots aquells que d’una manera o altra podrien odiar-lo fins al punt de fer-li allò; buscant el rostre del fill de puta que l’havia condemnat a aquella desgràcia i adonant-se de que al llarg de la seva vida havia fet els suficients enemics com per no fer de la cerca una tasca fàcil. Els mesos s’amuntegaven, convertint-se en anys, i cada segon en una forta motivació de venjança. “Si algú m’hagués dit que anaven a ser quinze anys... se m’hagués fet més curt”, confessà Oh Dae-su. El dia que el fan lliure, Oh Dae-su ni oblida ni perdona. I aquesta és la premissa.

Tant havia llegit i havia sentit parlar d’aquesta pel·lícula, i tant grans eren les meues expectatives, que no esperava menys que no foren satisfetes. Però no, en veure-la vaig comprovar que Oldboy estava a l’altura de tanta adulació, i més cada vegada recorde algun detall o revisione alguna escena. No cal ni parlar d’aspectes tècnics (entre altres coses perquè no tinc ni puta idea), sols seure i deixar-se dur per la seva bellessa, la poesia i la violència, que de vegades es fonen creant una amalgama de sensacions que enlaira a l’espectador i a l’obra en sí mateixa. Cada escena o diàleg és la brutalitat en totes les seves accepcions, i la BSO embolcalla d’emocions cada fotograma o paraula fins a un d'aquells finals que tant de moda va ficar El Sexto Sentido i que tant m'havien fet avorrir.

Oldboy forma part de l’anomenada “Trilogia de la venjança” del director coreà Chan-wook Park, composada en ordre cronològic però independents entre elles per Sympathy for Mr. Vengeance, Oldboy i Sympathy for Lady Vengeance. Sempre és recomanat, deixant de costat els rollos guayons, veure una pel·lícula en format original... però he d’insistir en aquest punt; en aquest cas és quasi obligat per lo patètic que arriba a ser (o almenys lo patètic que m’arriba a semblar) el doblatge al castellà. Aquí deixe dos escenes que sí bé no arriben a desvelar cap aspecte important de la trama, sí deixen veure en part algunes de les coses de les que he parlat.

BSO OLDBOY (DD), Yeong-wook Jo