Donnie Darko

Encara no recorde per què alquilàrem aquesta pel·lícula fa cinc o sis anys enrere. El cas és que ni tan sols havíem sentit mai parlar d’ella. Pot ser la portada ens cridà l’atenció, o pot ser la sinopsis, però ens la enduguérem. I bé. Una peli interessant i diferent i, acostumats com estàvem a dedicar els diumenges a pel·lícules fàcils que ens feren més passatgeres les ressaques, ens costà una menjada de cap poc habitual, que s’agraí. Però res més.
I després vas veient com poc a poc va convertint-se en pel·lícula de culte, com va mitificant-se per moments i dius, “Hòstia, ¿fins a quin punt tanta adulació és cosa de frikis i de guayons o és que realment sens escapà alguna cosa i és mereixedora d’aquesta alabança?” Hi haurà que veure-la de nou, pense. I després de molt de temps me l’he tornada a tragar.

Donnie Darko és un xaval intel·ligent amb un important buit existencial, criat a la falda d’una família en part disfuncional i assotat per una incipient esquizofrènia que sembla no amargar-lo mentre es medique. Una nit, una veu estranya traurà a un Donnie sonàmbul de la seva habitació i el durà lluny de casa, a un camp de golf. Allí conversarà amb el propietari d’aquella veu i el seu nou amic: Frank, un conill d’aspecte demoníac i de tamany humà profetitzant la fi del món en poc més de vint-i-vuit dies. 28 dies, 6 hores, 42 minuts y 12 segons exactament. Quan Donnie arribe a casa l’endemà matí, es trobarà en que aquella mateixa nit un motor d’avió va impactar a la seva habitació just després de marxar. A partir d’aquell moment Donnie serà assaltat per continues visions, paranoies i visites de Frank que l’empenyeran a actuar de formes poc corrents, arribant un moment en que el jove, i nosaltres mateixos, serem incapaços de distingir entre la realitat i l’oníric; entre la realitat, la fantasia i la bogeria. I mentre el compte arrere marxa cap a la fi del món.

Dir que m’ha deixat millor impressió que la primera vegada, però almenys en la meua opinió, es queda, sobre ser una grandíssima pel·lícula, a mitjan camí de convertir-se en pel·lícula de culte. És una cinta que dóna peu a moltes interpretacions, i vàlides, i a la que se li pot traure molt de joc sense caure en lo absurd i en lo cutre. Jo tinc la meua pròpia interpretació, però sóc incapaç de treure-li tant i un altre tant de suc com els malalts aquests (a més que passe tres pobles de ficar-me a traduir-ho). Serà que no sóc lo suficientment lúcid o que no tinc els suficients coneixements per gaudir-la en tot el seu esplendor. O serà que no estic tan flipat o, almenys, que no em jacte d’estar-ho. No sé.
El director, un tal Richard Kelly, és capaç de crear una atmosfera brillant, que per mi assoleix el zenit a mitjans de la peli, submergint-te totalment en ella, i tal vegada es desinfla un poc a mesura que encarem el final per a tornar a remuntar intensitat als últims minuts. Per aquestes atmosferes el director es recolza amb una BSO realment bona. Del millor de la pel·lícula.
Estrenada l’onze de setembre del 2001, pot ser fos una de les causes del seu fracàs als cinemes. A la pel·lícula es deixa caure una preocupació sobre la maledicció, i pareixia que aquesta anava a recaure sobre ella per ser estrenada un dia com aquell, ja se sap com és la gent. A la fi no ha passat així, si no tot el contrari.
La peli té bastant més contingut freak del que recordava, com algunes converses (inoblidable la dels Pitufos, o Barrufets) o alguns homenatges a pel·lícules fantàstiques o dels anys 80 (per exemple la disfressa que du Donnie a la festa de Halloween és la mateixa que vesteixen Johnny i els seus a la festa de Karate Kid).
El que menys m’ha agradat: els efectes especials. Podrien haver-se’ls passat pel forro. Si se’ls haguessin clavat pel cul la peli deixaria molt millor sabor de boca. Són ridículs, horteres i absurds. Sobren. Els fluids líquids que assenyalen el futur immediat de la gent són de lo pitjoret, i no pinten fava a penes en el desenvolupament i en la meua interpretació de la peli (i no ho dic per narcisisme, ho dic perquè després d’haver investigat un poc pareix que no estic gens mal encaminat).

I bé, ara ja ficats a parlar de la interpretació, expose la meua de forma breu. No sé fins a quin punt li xafarà a ningú la peli, així que si algú vol llegir-la, que prema [Llegir més...]



BSO DONNIE DARKO (DD), Michael Andrews

Frank trau a Donnie de la seva habitació salvant-li la vida. A partir d’aquest moment l’empeny a fer certes accions que causen les situacions necessàries per anar gestant un futur paral·lel, i necessari com veurem al final de la pel·lícula, al que hagués passat si a Donnie l’hagués aixafat el motor d’avió. D’altra forma, de no succeir-se els esdeveniments de certa y tràgica forma, i amb la vital importància dels viatges en el temps, el motor de l’avió de cap manera hagués caigut sobre l’habitació de Darko, produint-se una paradoxa que hagués fet presoner d’un bucle infinit a l’univers sencer, el que seria equivalent a la fi del món que profetitzava Frank.

I ací l’explicació real, que està treta del llibre fictici “La filosofia de los viajes en el tiempo”, escrit pel personatge L’Abuela Muerte i que s’inclou als extres de l’edició en DVD. La traducció és d’un tal Carlos González de FilmAffinity:

Esencialmente el mundo está sumergido en un círculo vicioso creado por el motor que se desprende y destruye la habitación de Darko. Este ciclo puede durar un máximo de 28 días, si en ese tiempo el motor no es enviado de nuevo al pasado se creará una paradoja temporal y el universo quedara aniquilado por un agujero negro.

Donnie Darko, al ser matado por el motor se convierte en “el elegido” y aquellos que mueren en las sucesivas repeticiones tienen cierta capacidad de comunicarse con él para conseguir cerrar el círculo vicioso. Para ello tienen que asegurarse que Donnie pone en marcha la serie de eventos que llevan a que el motor se desprenda y caiga hacia su habitación. Esa es la clave de la película, el conejo no es más que Frank, el novio de la hermana de Donnie que muere en uno de los ciclos anteriores y están cuidadosamente planificadas para que Donnie se enamore de Grentchen.

Así, primero lo salva de la caída del motor, luego le dice que inunde el colegio para que acompañe a Grentchen a su casa. Al quemar la casa de predicador motivacional, sus padres tienen que encargarse de llevar al grupo de baile de su hija a la tele, dándoles la oportunidad de celebrar una fiesta en casa en la que el enamoramiento de Donnie y Grentchen llega a su cúspide. Unas horas después Grentchen muere en un accidente y Donnie decide que lo mejor es mandar el motor del avión al pasado y que le mate.

Según el libro el círculo temporal se cierra al morir el elegido. Donnie comprende que muriendo salva a sus padres, su hermana pequeña, Grentchen, Frank y también al universo.

El elegido tiene poderes sobre naturales, telequinesia para soltar el motor del avión, hacer fuego para grabar la inscripción en el patio del colegio y prender fuego a la casa del predicador, el del agua para inundar el colegio, y la fuerza para hincar el hacha en la estatua de bronce, entre otros.

Igualmente, tras su muerte y la anulación del círculo temporal, los que se han visto implicados en ellos mantienen sentimientos de sus acciones y algunos recuerdos.