Dexter, l'Obscur Passatger

My name is Dexter, Dexter Morgan.
I don't know what made me the way I am,
but whatever it was left a hollow place inside.
People fake a lot of human interactions,
but I feel like I fake them all.
And I fake them very well.

Dexter dixit

Dexter Morgan té un buit. Un buit tan gran que s’ha endut per davant gran part dels sentiments i les emocions que ens distingeixen com a humans. O precisament aquesta mancança d’humanitat és allò que ha deixat aquesta foscor dintre seu. El cas és que a les seves entranyes s’ha anat gestant una necessitat, i aquesta ha esdevenit en un company ombriu, àvid de menesters que el facen sentir viu i capaç de fer-se amb la seva total voluntat: L’Obscur Passatger. Darkly Dreaming Dexter. Un alter-ego creat dintre d’un pou de foscor.

La deducció és vàlida: Dexter és un assassí.
Amb majúscules.

Qui més no ha estat enamorat alguna vegada. Tothom sabem el que es sent festejant un ànima, el que se sent amb una carícia, amb un abraç o un bes, amb el sexe, les paraules sentides... ja sabeu, tots aquells rituals. Dexter no. A ell aquestes expressions humanes li són alienes. Els seus rituals són uns altres: escollir víctima, cerciorar-se de que és l’adequada, dissenyar un pla de caça... i matar-la. Un evident el paral·lelisme amb l’aparellament humà i les emocions que comporta. Una necessitat sorgida per la pròpia necessitat de sentir. Una alliberament.
I en el súmum de la misèria està el no poder compartir-ho amb ningú. Ni amb la seva germana. Amb ningú.

Però, ¿qui podria condemnar al bo de Dexter Morgan?

I és que Dexter no és un assassí qualsevol. La seva cura en passar desapercebut l’ha convertit, sols en aparença, en el perfecte ciutadà. Un perfecte, innocent i intel·ligent cavaller. Estic prou segur que la majoria de la gent tendeix a fer molt de teatre als seus contactes socials quotidians, diu. Jo els fingeixo tots. I els fingeixo molt bé.
Però el més important, Dexter té Normes. Les seves ànsies homicides passen sempre pel filtre del Codi de Harry. I això és: SOLS MATA A PERSONES QUE S’HO MEREIXEN. I Dexter Morgan sap reconèixer-los. És un d’ells. Cada vegada que l’Obscur Passatger crida a la seva porta per murmurar-li la urgència de les necessitats, Dexter canalitza tals desitjos a través de violadors, pederastes, traficants d’humans o assassins que, tal com ell, o no, arrosseguen el seu Obscur Passatger particular i han escapat a la justícia de Miami. Justícia per la que treballa com a forense especialitzat en anàlisis de sang, i treballant colze a colze amb el seu enemic més perillós, el Sergent Doakes: l’única persona, i, paradògicament, també l’únic policia, que sospita d’un costat obscur de Dexter.

Dexter va ser adoptat als tres anys d’edat per Harry Morgan, un reputat policia de la ciutat de Miami. A través del comportament del jove Dexter, i a dret seny del seu innombrable passat, Harry descobrí les sinistres tendències del infant i intentà fer-li front amb infructuoses temptatives. No quedà més remei que reorientar la maldat que es gestava al cor del petit.

Ves amb compte, havia dit Harry. I m’ensenyà a tindre’l, tan bé com sols un policia pot ensenyar a un assassí.
Escollir amb compte d’entre tots els que s’ho mereixien. Assegurar-se sense donar lloc al dubte. Després netejar. No deixar rastre. I sempre evitar qualsevol implicació emocional: provoca errors.
Aquell compte anava més enllà del moment del assassinat, clar. Anar amb cura significava construir-se una vida. Compartimentar. Fer vida social. Imitar a la resta.
I jo havia seguit els seus consells amb gran esmera. Era quasi un holograma perfecte. Estava per damunt de qualsevol sospita, més enllà de qualsevol retret, i ni tan sols era digne de menyspreu. Un monstre pulcre i educat, el veí de la porta contigua.

Hi ha qui es commociona veient l’obra de Michelangelo. Dexter arribarà un dia a l’escena d’un crim i es commocionarà amb el que veurà: el cos d’una prostituta perfecta i quirúrgicament disseccionat i amb algunes parts embolcallades com regals. Però el més important, ni rastre de sang. Ni una maleïda gota. Pulcre. Perfecte. Un obra mestra.
Hi ha qui aplaudeix l’obra de Michelangelo. Dexter aplaudirà l’obra del nou serial killer que assota Miami: L’Assassí del Camió de Gel...

comença la primera temporada.

BSO - The poet acts, Philip Glass (com hagués triat el propi Dexter)

First seasson / Darkly Dreaming Dexter

Tonight's the night.
And it's going to happen
again and again.
Has to happen.

Una vegada gaudides les primeres entregues de les gestes de Dexter en ambdós formats (el llibre de Jeff Lindsay i la adaptació televisiva produïda per Showtime) he de reconèixer que, per primera vegada en la meva vida, antepose la versió audiovisual a la impresa en paper. Ooooh, pensava que no ho diria mai. I no és que tinga res que objectar a la novel•la: encara que dista molt de convertir-se en un obra mestra, passa per ser suggerent, original i més que correcta. Però és que la sèrie, aquesta primera temporada, si que ho és per mi, un obra mestra.

Tant un format com l’altre comparteixen línies argumentals, ambdós centrant-se en el cas de l’Assassí del Camió de Gel, Ice Truck Killer. Difereixen certes trames, i algunes altres no esdevenen en les mateixes circumstàncies o no comparteixen els mateixos personatges. Però les principals i més importants diferències de guió són unes altres.
L’una és la resolució d’aquesta primera entrega, de la que ja parlaré en una entrada a part per no xafar-li el final a ningú. Però he de dir que és un gran punt a favor de la sèrie de Showtime perquè, a part de diferir amb el desenvolupament de la novel•la, arriba a unes quotes d’intensitat que emocionen pel que du implícit i pel que es pot llegir entre línies, cosa que a la que no s'apropa Lindsay al seu llibre.
I l’altre punt a diferenciar és el tractament dels personatges:
A la novel·la el punt de vista és exclusivament el de Dexter. Tot el que esdevé passa per l’anàlisi del protagonista i no dóna peu a circumstàncies alienes si no és per passar pel seu subjectiu raonament. Un monòleg interior en tota regla, vaja.
A la sèrie, en canvi, els personatges secundaris són dotats d’històries pròpies, donant-los major protagonisme i profunditat i aconseguint algunes trames més complexes. Altres sols nomenats de passada a la novel•la se’ns mostren com a personatges capaços de donar molt de joc a certes situacions. Tal vegada les trames secundàries que més convergeixen siguen les de Deborah, germana adoptiva de Dexter, i la de Harry, pare adoptiu, per ser els personatges més propers del protagonista.
Però també hi ha canvis bastant significatius en el propi Dexter, i és que a la televisió ens el mostren... com dir-ho... més humà. Però sols el necessari. Això en principi pot semblar un punt a favor per la novel•la, un intent de fer més accessible una història en principi difícil. I sí, pot ser. Però a mi m’agrada així. Aquelles petites guaitades d’humanitat forçades per situacions que rebassen l’enteniment d’un esser tan buit. Es dóna així, per exemple, major protagonisme i profunditat a la relació entre Dexter i Rita. Al llibre de Jeff Lindsay Rita és sols la excusa per simular una faceta més d’una vida normal, l’escollida que per una sèrie de circumstàncies s’emmotlla a les necessitats de Dexter. I a la versió televisiva també, sols que en aquesta existeix una espècie de vincle entre els dos i una preocupació per conservar el lligam: Dexter li té, si no estima, consideració. Per contra, en la novel•la, els únics als que atorga aquesta benevolència són Deborah i els nens, a part del gran respecte cap al seu pare i cap a la qualitat de la seva instrucció.
El Dexter televisiu és, també, un anti-heroi més justicier si cap. Començant pel nombre d’assassinats, que en aquesta adaptació ascendeix a la frívola de quasi cent víctimes, quan al llibre a penes no arriba a les quaranta, i continuant per l’aparent preocupació del mal que hagen pogut causar els escollits per morir a les seves mans, sent, al la novel•la, un simple pretext per desfogar les seves ànsies sense rompre el Codi de Harry.

¿Per què altres coses fique per damunt la versió televisiva a la escrita?
Pel tractament que té: una direcció impressionant, una fotografia impressionant, gran cura en el desenvolupament i en la creació de noves trames sense estirar el xiclet com en tantes i tantes altres sèries. Etcétera.
Menció a part d’unes actuacions supèrbies, sobretot la del protagonista principal, Michael C. Hall. Aquest actor ha aconseguit una cosa que semblava quasi impossible, treure’s de damunt l’ombra del seu personatge a Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), David Fisher. Ja a aquella sèrie va fer un treball tan brillant que ben bé es podia donar per fet que l’actor i el protagonista eren la mateixa persona. Que no existien l'un sense l'altre. Però ho ha tornat a aconseguir, i amb un personatge radicalment distint.
Més amunt comentava de passada que monòleg interior de Dexter caracteritza la novel•la, doncs bé, a la sèrie de Showtime aquest monòleg té una presència més puntual però a la par importat. El que vull dir és que sols per la selecció dels passatges i per la veu de Michael C. Hall narrant-los ja es suficient motiu per desdenyar el que queda de soliloqui al llibre. Mai una veu en off m’havia sentat tan bé. Per a compensar la resta que podem llegir a l’obra de Lindsay: l’actuació del protagonista.

En definitiva, un Obra Mestra que ningú deu perdre’s.

• Darkly Dreaming Dexter, Jeff Lindsay / El Oscuro Pasajero. Ediciones Umbriel.

• Dexter, Showtime / A Espanya han comprat els drets de la sèrie la Fox, que començarà a emetre-la a octubre, i en obert Cuatro, previsiblement programada per a finals d'any.

Dir, una vegada més i sense haver fet la comparativa encara (ni falta que fa), que val més veure-la en VOS. Amb la cosa que té sentir els continus comentaris dels protagonistes, sobretot malediccions i injúries, en castellà llatí, o algunes converses en spanglish.