Poc han canviat algunes coses des de principis del S.XX, i en el cas que ens ocupa parlem dels sistemes educatius i del sotmetiment dels joves als seus tutors i docents. Aquest llibre del gran
Hermann Hesse, publicat en 1906, ens parla d’això mateix. Hans Giebenrath és un jove prometedor d’un petit poble perdut a la Selva Negra, i com a jove prometedor que és sempre hi haurà algú disposat a aconduir les seves capacitats cap a les quotes més altes. Caiga qui caiga. El seu pare, els mestres de l’escola, el sacerdot: tots fiquen un poc de la seva voluntat. I la seva voluntat és l’orgull, és el prestigi, la jactància... o és assolir, mitjançant Hans, tot allò que per ells mateixa no foren capaços de aconseguir, assossegant així la frustració que se’ls menja. Ves a saber. I a la seva boca, l’altruista motivació que els mou sempre serà la prosperitat del jove Giebenrath.
Hans s’enfronta a un examen el qual li permetrà l’accés al més prestigiós seminari del país, a Tübingen. La prova en qüestió du per nom
Landexamen, i la preparació el durà, no lluny seva voluntat, a separar-se dels seus amics i deixar de banda les seves aficions. Durant un any d’exhaustiu estudi es veurà obligat a prescindir de les seves pròpies inquietuds intel·lectuals o del cultiu emocional i espiritual que el conforme com a persona. Però ell això no pot saber-ho, cada hora d’estudi és una empempta més per escapar d'una vida miserable, diuen. Els seus companys són contínuament menyspreats i fins i tot injuriats pels professors, que centren la seva atenció en Hans i no reparen en erigir-lo com l’exemple a seguir de tota la classe, donant-los motius per sentir cels i enveges i, per suposat, un latent sentiment d’enemistat cap a l’avantatjat.
Un segon lloc al
Landexamen omplirà a Hans Giebenrath, primer, de satisfacció, repòs i goig per les merescudes vacances, i, després, emparat pels consells dels seus docents, d’una forta obsessió competitiva que el motivarà a deixar quasi de banda la seva recent llibertat. Arribats a aquest punt l’únic que sembla oposar-se a aquesta submissió és Flaig, un sabater extremadament religiós amic de la família, que tem per la sensibilitat i la formació més primària del jove: amistat, imaginació, fantasia...
La seva educació al seminari començarà de forma brillant. Però poc a poc anirà obrint els ulls, o més bé aniran obrint-li’ls, i s’adonarà de tot el que ha deixat pel camí. Per fi es comportarà com el que és: un adolescent. Perdut l’afany competitiu començarà a gaudir d’altres afers que l’envolten i a deixar de banda els estudis. L’empeny dels professors per fer tornar l’antic Hans, la pressió de les expectatives que la gent havia ficat en ell, l’ombra del fracàs arrimant-se-li i, sobretot, una pèrdua espiritual sofrida al mateix seminari, l’empenyeran a perdre l’estabilitat emocional. Tocarà fons i, en certa manera, recuperarà la innocència que li havien arrancat.
En tornar al seu poble com un fracassat i un desequilibrat tots li donaran l’espatlla. Es veurà afligit per burles, comentaris i per la perspectiva de emmotllar-se a la vida de la que, li havien dit, havia d'escapar. Deurà de refer-se partint de zero, recuperar el seny, recuperar la vida envoltat dels culpables de la seva ensorrada.
La veritat és que a aquest llibre, amb les poques referències que tenia, esperava trobar-me la joia infravalorada que tot gran autor té publicada, i no és així, ni molt menys parlant de Hermann Hesse. Però és un bon llibre, d’aquells que valores una vegada s’ha acabat. Escrit en un llenguatge extremadament formal o acadèmic, molt lineal per moments, juraria que té més mèrit allò d’emocionar al personal. Perquè emociona.
Hess recrea amb fidelitat el món de l’adolescència al temps que desploma, sense assenyalar, una furiosa crítica sobre els sistemes educatius i la competitivitat.
I, per ficar la puntilleta, aquesta cançó de Nuevenoventaicinco (que ja he ficat fins la sacietat per ací i per allà) aborda des d'un punt de vista més personal aquests tema:
